A fer la mà

P1130511Quatre anys i poc més tard de l’estrena —de blanc, com els figures—, PilotaViu se’n va a fer la mà. I no en el sentit literal que remet al ritual d’enfaixar-se-les, de la imatge del qual potser deriva un sentit figurat que tampoc és el que ve al cas. PilotaViu se’n va a pic perquè anàvem a l’orsa i, en conseqüència, ara anirem a la ronsa. La notícia, si n’hi ha, no és que tanquem la paradeta i s’ha acabat el cafetí, sinó que hem aguantat més de quatre anys amb la postura en contra i el trinqueter de cul. Per tant, ara és mà de felicitar-nos per la bona faena que hem fet: per l’agenda exhaustiva i actualitzada de partides diàries; per les notícies hodiernes, les cròniques d’autor i les pàgines informatives que, si no hi ha canvi, es mantindran en línia per a consulta; per les galeries d’imàtgens penjades en flickr que, per trobar-se en un allotjament extern gratuït —mai digues blat—, potser tinguen més futur que el corpus central d’este mitjà.

Comptat i debatut, PilotaViu ha sigut la veu —amb perdó— de quasi un lustre de la història recent de la pilota a mà, valenciana i mundial: quan PilotaVeu debutà en el trinquet d’Internet, Álvaro i Waldo ja se n’anaven, el raspall professional exigia el mateix respecte que l’escala i corda i, al remat, escalaters i raspallers han acabat tenint les mateixes condicions laborals, encara que a hores d’ara no sé si ja està clar quines són. Perquè en estos cinquanta mesos hem assistit a la desaparició de ValNet i la irrupció de la Fundació; al ball de cadires entre la Federació valenciana i la internacional; a l’eclosió del raspall i el frontonet —el one wall, com diria Bob Marley— femení; als intercanvis de colps entre les seleccions de mig món, als europeus dels juvenils i als triomfs americans de Sacha; a les visites oficials dels frontoners bascs al Puig i a les finals del frontó negre de Bizkaia; i, per dissort, també a les exèquies de Canana, Juliet, Álvaro de Tibi o Emilio Peris.

Durant els mil cinc-cents quaranta-quatre dies que ha durat esta partida, crec que no hi ha hagut cap de dia que no hàgem publicat res, encara que siga l’agenda de partides: hem tingut fins a quatre hòmens bons en les finals de gala o, sempre que hem pogut, un odisseu armat amb la ploma d’Homer i l’ull de Polifem; àdhuc hi ha hagut dies bords que Homer i Polifem hem sigut l’amic Durbà i jo, el duo dinàmic de la Ribera. Les noves vénen i se’n van i servixen al propòsit de mantindre’ns al corrent de l’actualitat, i en eixe aspecte encara podrem acudir als canals oficials i a la premsa tradicional; quant als articles extradiegètics que hem publicat, entre els quals caldria atresorar les entrevistes a velles glòries i herois desconeguts del món de la pilota a mà o les curiositats d’indubtable valor antropològic, jo em quedaria amb les quatre innocentades que hem publicat en dies com hui: la del videojoc, o la del trinquet prehistòric, o altres idees que al final es quedaren en això, com la de l’individual de llargues o la pel·lícula sobre la vida de Paco Genovés.

Ara, com a bona innocentada, la present: si encara hi ha partida, encara que siga després d’un bon recés, potser l’any que ve puguem riure’ns d’este paró per a que casen les travesses i tornar com tornen els figures després d’una lesió. Per desgràcia, com em va dir un altre home bo, Toni Canet, una nit davant del palau de Llutxent: «amb diners, torrons; i, amb dacsa, esclafitons!» Mentrestant, vull pensar que PilotaViu no mor, sinó que reviscolarà com Paco en la final del 95. I a fer la mà!

Through the Looking-Glass

P1000197 (2)
Lumix G7 + ull de peix Samyang f3.5/7.5mm

«Entreu pel corredor», deia l’home bo de la peixera a tot el que no tenia butla per a accedir a la llotgeta de baix. Com Pelayo és la Catedral, allò seran les cadires dels catedràtics: els intocables del trinquet, els hòmens amb diners gastadors que fan rodar la vaqueta sense enfaixar-se la mà. Continua llegint “Through the Looking-Glass”

Fumetti de falla

Nit del Fuck
La Nit del Fuck
© 2017 Llapissera

Feia molt de temps  —deu anys!— que no feia cap d’historieta: crec que l’última va ser una planxa de quatre vinyetes acolorida amb retolador per  al patracol de la Falla del Prado de Gandia. La gràcia és que, dos lustres més tard, he fet una auca de sis vinyetes per a un altre llibret faller. A vore si no tarde tant en mamprendre un full de Caballo 109*, enca que siga per a una altra falla.

Continua llegint “Fumetti de falla”

A Tòquio a fer la mà

酒Enmig de tot el carnestoltes olímpic d’est estiu, hi hagué una notícia breu a peu de plana que ha passat desapercebuda fins i tot per a la càtedra, entretesa en les lluites de poder al trinquet. La bona nova? La pilota a mà serà deport olímpic en els XXXII Jocs de Tòquio, l’any 2020. I, millor encara, ho serà en competició oficial i no de consolació, com va passar a Barcelona, quan Paco i altres figures del moment feren poc més que una xarlotada en un carreró, mentre els bascs jugaven convidats com a esport d’exhibició.

De fet, mentre el frontó amb ferramenta —la modalitat bascona més jugada en el món— ha perdut l’hegemonia, el joc directe ha guanyat repercussió gràcies a l’auge de les federacions locals americanes, europees i oceàniques, englobades en la Confederació Internacional encapçalada per Daniel Sanjuán i amb el suport honorífic —i econòmic— de José Luis López, els quals han arreglat la partida fit a fit amb llurs homònims per la part olímpica: l’alemany Thomas Bach (COI) i el japonés Yoshirō Mori (Comité Organitzador de Tòquio 2020).

Continua llegint “A Tòquio a fer la mà”

Es chopá hasta la Mokona

天 Un parell de dies abans de què obrira, m’enterí que el cap de setmana passat feien el Saló del Manga de Valéncia: la díhuit edició, quasi res diu el shōnen! No debades, diu que el fan dos voltes a l’any, en maig i a novembre: aixina, d’ací en quatre anys hauran igualat al de Barcelona en número de tongades, encara que aquell començà més de deu anys abans i, tot s’ha de dir, està prou més consolidat i és molt més atractiu que el seu homònim valencià. De fet, encara que el Saló valentí du eixe nom, suponc que a imitació dels barcelonins, en realitat és una franquícia itinerant organitzada per una entitat madrilenya. I encara gràcies, en vista de l’èxit que han tingut els intents locals d’establir una convenció generalista del tebeo ací en Valéncia; en canvi, pareix que tot allò relacionat amb l’entreteniment japonés atrau més gent pel seu compte que dins d’una fita senyera com el Saló Internacional del Cómic de Barcelona.

p1140154
Lumix DMC-G7 efecte Toy Pop

Continua llegint “Es chopá hasta la Mokona”

L’any que el Tato va deixar la vaqueta

3 L’any que Jaume Morales Moltó, el Tato d’Altea, es retirà com a professional del joc per dalt, el món sencer se n’anà a pacte. Vull dir, el món de la pilota com l’havíem conegut els últims anys: darrere de l’heroica caiguda de Radiotelevisió Valenciana, el futur dels trinquets passà del color blau de la senyera al negre del tarquim. L’últim Circuit Bancaixa patrocinat per la fundació homònima fou també el darrer per a Tato, que abandonà a mitjan campionat només començar l’any 2014: amb quaranta anys i mig, el mitger de la Marina ja no es veia capacitat per a seguir tirant de braç tots els dies, amunt i avall del mapa. Que l’abandó del Tato fóra de colp i repent, després d’haver aplegat a la final de l’anterior edició (i haver plorat en perdre), diu molt de la persona de l’alteà i de la condició de cavallers de tots els jugadors de pilota, professionals o no. Continua llegint “L’any que el Tato va deixar la vaqueta”

La república del raspall

2 Qui pense que, en comparança amb l’escala i corda, el raspall és la «segona divisió» de la pilota a mà, primer de res s’ha d’espolsar de damunt tot paral·lelisme que tinga el futbol com a referent. Fet això, cal tindre en compte que, hui en dia, la pràctica del raspot està localitzada a un espai que coincidix més o manco amb el del migjorn valencià: del sud del Xúquer a la Marina, de la Canal fins al Comtat i, al nord, Rafelbunyol com un illot enmig de l’Horta de Valéncia. I que el raspallot, encara que puga paréixer menys espectacular i ràpid que el joc per dalt, diuen que és prou més dur que qualsevol altra modalitat. Al remat, tot açò explica la popularitat localitzada del sarpallot, que compta amb un circuit propi de trinquets (Bellreguard, Castelló de les Gerres, la Llosa, Xeraco…) i un públic exclusiu, a banda del que també acudix a les partides de llargues o d’escala quan hi ha l’ocasió. Continua llegint “La república del raspall”

Diumenge de confirmació

1 El darrer diumenge d’octubre, mentre el valencianisme de llibret oïa predicar els seus profetes, rojos i blaus, al Puig de la Patâ, el valencianisme de trinquet omplia el bar, l’escala i les galeries de la Ciutat de la Pilota inacabada: la comparança és atrevida, però després d’unes quantes finals al trinquet blau de Montcada, l’altre dia el públic de la pilota a mà començà a vore la llum. I no per l’assistència del Molt Miserable Alberto Fabra, que ja li tocava presidir algun dels trofeus que duen el seu títol; ni per la xiulada general que el rebé a la llotgeta de dalt, ad ell i a l’habitual Serafín Manresano, sinó pel relleu oficial de poders que tingué lloc a la canxa: al remat, 60 per 35 a favor de Soro III, el qual destronà efectivament l’onze voltes campió de l’Individual, Álvaro, i confirmà que, d’ara en avant, serà l’adversari a batre. Continua llegint “Diumenge de confirmació”