Waldo a l'alt

Waldo, de blau, el 14 d’abril del 2011 a Guadassuar

Waldo Vila, d’Oliva (la Safor), nasqué en Antíbol (Provença): son pare el batejà amb el nom del millor davanter del València dels anys 60, l’afrobrasiler Machado da Silva. El Waldo llepoliver es vestí de blanc als catorze anys, però no per a pegar balonades sinó pilotades, i mamprengué una carrera encara inaudita com a figura només comparable a la del seu ídol, Paco Genovés. El 2001, quan Waldo ja havia guanyat el Campionat per Equips del 1999, el Trofeu Individual del 2000 —les dos competicions de raspall més importants i les primeres de moltes més que en guanyaria— i fins i tot el Mundial de Llargues amb la selecció valenciana, volgué provar a competir a l’alt: amb eixos antecedents com a rest entrà directament a jugar segones partides, encara que al remat la falta de seguida en les partides del dia i la diferència tècnica entre les dos modalitats féu que se’n tornara amb el cap ben alt a la república del raspall, la qual presidiria sense oposició fins al 2012.

No obstant això, Waldo també guanyà sengles trofeus de frontó en 2002 i 2006 i, l’any 2011, tornà a vestir-se de llarg —i de blau!— en un torneig individual extraordinari que només tingué una edició: el Milar 7 i Mig, patrocinat per la cadena d’electrodomèstics, que comptà amb la participació dels principals escalaters. En una modalitat dominada pels rests d’escala i corda, l’organització inclogué una regla que pretenia igualar les forces: per compte de fer el dau, el pilotari havia de traure ell mateix la pilota com en el raspall, fer-la passar per dalt corda i sense aplegar al set i mig; això suponia l’eliminació dels feridors, encara que Pedrito i Tino feren el paper dels botillers bascs per a cantar-los els colps. Waldo guanyà Leon 60 per 30 però patí molt més contra Jesús, que ja havia eliminat Genovés II i jugaria la final contra l’Àlvaro dels deu individuals.

L’invent del 7 i Mig no tingué massa acceptació, o això dóna a entendre el fet que no tinguera continuació. Waldo encarà guanyà el seu últim individual el 2012, i escalaters i raspallers tornaren a jugar en llurs parcel·les i, llevat d’algun desafiament puntual o d’altres propostes que sovint són qualificades de xarlotada per la càtedra, no s’han tornat a enfrontar en igualtat de condicions. Potser siga per a bé, ja que les travesses ho desaconsellen, però a la pròxima estaria curiós fer l’operació inversa: que un escalater dispute un campionat de raspall. Llavors vorem qui pot més; si el rei o els republicans.

La partida del dissabte proppassat

Diuen que la partida del dissabte proppassat, 22 de juny del 2019 a Pelayo, passarà als annals de la pilota valenciana per la singularitat de l’encontre: una final individual inèdita entre Soro III i Genovés II. De fet, la data es preveïa històrica abans i tot que l’un i l’altre es classificaren per a la final, d’ençà que dos setmanes en arrere Jose Genovés eliminara el campió vigent, Puchol II, en un quart de final a Sueca amb regust de diumenge de gala.

La possibilitat que, després d’haver empalmat un parell de lesions lletges —si és que n’hi ha alguna bonica—, José Cabanes Corcera jugara la seua final que fa sis, deu anys després de l’última, era l’ensomni de tots els aficionats al trinquet; i que, de més a més, la puguera guanyar, era una qüestió de justícia poètica després d’entropessar cinc voltes entre 2004 i 2009 amb l’invencible Àlvaro de Faura, en l’època en què ambdós números u guanyaven trofeus ara un, ara l’altre. Enyor! Continua llegint “La partida del dissabte proppassat”

A fer la mà

P1130511Quatre anys i poc més tard de l’estrena —de blanc, com els figures—, PilotaViu se’n va a fer la mà. I no en el sentit literal que remet al ritual d’enfaixar-se-les, de la imatge del qual potser deriva un sentit figurat que tampoc és el que ve al cas. PilotaViu se’n va a pic perquè anàvem a l’orsa i, en conseqüència, ara anirem a la ronsa. La notícia, si n’hi ha, no és que tanquem la paradeta i s’ha acabat el cafetí, sinó que hem aguantat més de quatre anys amb la postura en contra i el trinqueter de cul. Per tant, ara és mà de felicitar-nos per la bona faena que hem fet: per l’agenda exhaustiva i actualitzada de partides diàries; per les notícies hodiernes, les cròniques d’autor i les pàgines informatives que, si no hi ha canvi, es mantindran en línia per a consulta; per les galeries d’imàtgens penjades en flickr que, per trobar-se en un allotjament extern gratuït —mai digues blat—, potser tinguen més futur que el corpus central d’este mitjà. Continua llegint “A fer la mà”

Through the Looking-Glass

P1000197 (2)
Lumix G7 + ull de peix Samyang f3.5/7.5mm

«Entreu pel corredor», deia l’home bo de la peixera a tot el que no tenia butla per a accedir a la llotgeta de baix. Com Pelayo és la Catedral, allò seran les cadires dels catedràtics: els intocables del trinquet, els hòmens amb diners gastadors que fan rodar la vaqueta sense enfaixar-se la mà. Continua llegint “Through the Looking-Glass”

Fumetti de falla

Nit del Fuck
La Nit del Fuck
© 2017 Llapissera

Feia molt de temps  —deu anys!— que no feia cap d’historieta: crec que l’última va ser una planxa de quatre vinyetes acolorida amb retolador per  al patracol de la Falla del Prado de Gandia. La gràcia és que, dos lustres més tard, he fet una auca de sis vinyetes per a un altre llibret faller. A vore si no tarde tant en mamprendre un full de Caballo 109*, enca que siga per a una altra falla.

Continua llegint “Fumetti de falla”

A Tòquio a fer la mà

酒 Enmig de tot el carnestoltes olímpic d’est estiu, hi hagué una notícia breu a peu de plana que ha passat desapercebuda fins i tot per a la càtedra, entretesa en les lluites de poder al trinquet. La bona nova? La pilota a mà serà deport olímpic en els XXXII Jocs de Tòquio, l’any 2020. I, millor encara, ho serà en competició oficial i no de consolació, com va passar a Barcelona, quan Paco i altres figures del moment feren poc més que una xarlotada en un carreró, mentre els bascs jugaven convidats com a esport d’exhibició.

De fet, mentre el frontó amb ferramenta —la modalitat bascona més jugada en el món— ha perdut l’hegemonia, el joc directe ha guanyat repercussió gràcies a l’auge de les federacions locals americanes, europees i oceàniques, englobades en la Confederació Internacional encapçalada per Daniel Sanjuán i amb el suport honorífic —i econòmic— de José Luis López, els quals han arreglat la partida fit a fit amb llurs homònims per la part olímpica: l’alemany Thomas Bach (COI) i el japonés Yoshirō Mori (Comité Organitzador de Tòquio 2020).

Continua llegint “A Tòquio a fer la mà”

Es chopá hasta la Mokona

天 Un parell de dies abans de què obrira, m’enterí que el cap de setmana passat feien el Saló del Manga de Valéncia: la díhuit edició, quasi res diu el shōnen! No debades, diu que el fan dos voltes a l’any, en maig i a novembre: aixina, d’ací en quatre anys hauran igualat al de Barcelona en número de tongades, encara que aquell començà més de deu anys abans i, tot s’ha de dir, està prou més consolidat i és molt més atractiu que el seu homònim valencià. De fet, encara que el Saló valentí du eixe nom, suponc que a imitació dels barcelonins, en realitat és una franquícia itinerant organitzada per una entitat madrilenya. I encara gràcies, en vista de l’èxit que han tingut els intents locals d’establir una convenció generalista del tebeo ací en Valéncia; en canvi, pareix que tot allò relacionat amb l’entreteniment japonés atrau més gent pel seu compte que dins d’una fita senyera com el Saló Internacional del Cómic de Barcelona.

p1140154
Lumix DMC-G7 efecte Toy Pop

Continua llegint “Es chopá hasta la Mokona”

L’any que el Tato va deixar la vaqueta

3 L’any que Jaume Morales Moltó, el Tato d’Altea, es retirà com a professional del joc per dalt, el món sencer se n’anà a pacte. Vull dir, el món de la pilota com l’havíem conegut els últims anys: darrere de l’heroica caiguda de Radiotelevisió Valenciana, el futur dels trinquets passà del color blau de la senyera al negre del tarquim. L’últim Circuit Bancaixa patrocinat per la fundació homònima fou també el darrer per a Tato, que abandonà a mitjan campionat només començar l’any 2014: amb quaranta anys i mig, el mitger de la Marina ja no es veia capacitat per a seguir tirant de braç tots els dies, amunt i avall del mapa. Que l’abandó del Tato fóra de colp i repent, després d’haver aplegat a la final de l’anterior edició (i haver plorat en perdre), diu molt de la persona de l’alteà i de la condició de cavallers de tots els jugadors de pilota, professionals o no. Continua llegint “L’any que el Tato va deixar la vaqueta”