A fer la mà

P1130511Quatre anys i poc més tard de l’estrena —de blanc, com els figures—, PilotaViu se’n va a fer la mà. I no en el sentit literal que remet al ritual d’enfaixar-se-les, de la imatge del qual potser deriva un sentit figurat que tampoc és el que ve al cas. PilotaViu se’n va a pic perquè anàvem a l’orsa i, en conseqüència, ara anirem a la ronsa. La notícia, si n’hi ha, no és que tanquem la paradeta i s’ha acabat el cafetí, sinó que hem aguantat més de quatre anys amb la postura en contra i el trinqueter de cul. Per tant, ara és mà de felicitar-nos per la bona faena que hem fet: per l’agenda exhaustiva i actualitzada de partides diàries; per les notícies hodiernes, les cròniques d’autor i les pàgines informatives que, si no hi ha canvi, es mantindran en línia per a consulta; per les galeries d’imàtgens penjades en flickr que, per trobar-se en un allotjament extern gratuït —mai digues blat—, potser tinguen més futur que el corpus central d’este mitjà.

Comptat i debatut, PilotaViu ha sigut la veu —amb perdó— de quasi un lustre de la història recent de la pilota a mà, valenciana i mundial: quan PilotaVeu debutà en el trinquet d’Internet, Álvaro i Waldo ja se n’anaven, el raspall professional exigia el mateix respecte que l’escala i corda i, al remat, escalaters i raspallers han acabat tenint les mateixes condicions laborals, encara que a hores d’ara no sé si ja està clar quines són. Perquè en estos cinquanta mesos hem assistit a la desaparició de ValNet i la irrupció de la Fundació; al ball de cadires entre la Federació valenciana i la internacional; a l’eclosió del raspall i el frontonet —el one wall, com diria Bob Marley— femení; als intercanvis de colps entre les seleccions de mig món, als europeus dels juvenils i als triomfs americans de Sacha; a les visites oficials dels frontoners bascs al Puig i a les finals del frontó negre de Bizkaia; i, per dissort, també a les exèquies de Canana, Juliet, Álvaro de Tibi o Emilio Peris.

Durant els mil cinc-cents quaranta-quatre dies que ha durat esta partida, crec que no hi ha hagut cap de dia que no hàgem publicat res, encara que siga l’agenda de partides: hem tingut fins a quatre hòmens bons en les finals de gala o, sempre que hem pogut, un odisseu armat amb la ploma d’Homer i l’ull de Polifem; àdhuc hi ha hagut dies bords que Homer i Polifem hem sigut l’amic Durbà i jo, el duo dinàmic de la Ribera. Les noves vénen i se’n van i servixen al propòsit de mantindre’ns al corrent de l’actualitat, i en eixe aspecte encara podrem acudir als canals oficials i a la premsa tradicional; quant als articles extradiegètics que hem publicat, entre els quals caldria atresorar les entrevistes a velles glòries i herois desconeguts del món de la pilota a mà o les curiositats d’indubtable valor antropològic, jo em quedaria amb les quatre innocentades que hem publicat en dies com hui: la del videojoc, o la del trinquet prehistòric, o altres idees que al final es quedaren en això, com la de l’individual de llargues o la pel·lícula sobre la vida de Paco Genovés.

Ara, com a bona innocentada, la present: si encara hi ha partida, encara que siga després d’un bon recés, potser l’any que ve puguem riure’ns d’este paró per a que casen les travesses i tornar com tornen els figures després d’una lesió. Per desgràcia, com em va dir un altre home bo, Toni Canet, una nit davant del palau de Llutxent: «amb diners, torrons; i, amb dacsa, esclafitons!» Mentrestant, vull pensar que PilotaViu no mor, sinó que reviscolarà com Paco en la final del 95. I a fer la mà!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s