La partida del dissabte proppassat

Diuen que la partida del dissabte proppassat, 22 de juny del 2019 a Pelayo, passarà als annals de la pilota valenciana per la singularitat de l’encontre: una final individual inèdita entre Soro III i Genovés II. De fet, la data es preveïa històrica abans i tot que l’un i l’altre es classificaren per a la final, d’ençà que dos setmanes en arrere Jose Genovés eliminara el campió vigent, Puchol II, en un quart de final a Sueca amb regust de diumenge de gala.

La possibilitat que, després d’haver empalmat un parell de lesions lletges —si és que n’hi ha alguna bonica—, José Cabanes Corcera jugara la seua final que fa sis, deu anys després de l’última, era l’ensomni de tots els aficionats al trinquet; i que, de més a més, la puguera guanyar, era una qüestió de justícia poètica després d’entropessar cinc voltes entre 2004 i 2009 amb l’invencible Àlvaro de Faura, en l’època en què ambdós números u guanyaven trofeus ara un, ara l’altre. Enyor!

Per això, esta final mà a mà era anhelada de feia una dècada pel públic tant fidel com profà, perquè potser havia viscut els Àlvaro-Genovés II i la consagració posterior de Soro III gràcies a les retransmissions de Canal 9. Per això i perquè Francesc Soro Juan era el contrincant ideal en la final antològica que tingué lloc al remat: no debades, Quico ja havia guanyat amb escreix el seu mà a mà al temps i demostrat que les cinc fenindes (el trofeu d’inspiració clàssica que atorga el President de la Generalitat) guanyades entre 2012 i 2017 contra sengles adversaris diferents no eren fum de botja.

Revista ara en gelat, sense l’èpica ambiental del moment, es veu clar que Soro tingué més encert en els moments clau: especialment en el quart joc quan, fent-se avant fent-se avant, capgirà el val en contra i, després de deu minuts de pilotades i molts vals a favor, igualà a 25. Els jocs encara s’alternarien iguals fins que Genovés li’n tragué dos d’avantatge, 30 per 40 blaus, però el Soro en féu cinc seguits i se situà 55 per 40, amb tota la pressió sobre Jose.

Llavors aplegà eixe moment de les finals d’escala i corda en el qual totes les màquines de retratar es giren cap al mateix costat quan un dels dos colors es troba a un joc —o, igualats, a un quinze o dos— de la victòria. Alguns dels retratistes ja donaven la vesprada per passada però, com se sol dir, la partida no s’acaba fins que u no aplega a 60. Per a sorpresa i delit dels companys, que encara tingueren de moure el cul tres voltes més, perquè Genovés guanyà els tres jocs que el separaven de la remuntada perfecta.

La partida hauria d’haver acabat llavors, com va dir algun dels presents, després de vore caure els coixinets en igualar Jose a 55: amb quasi tot el públic plorant d’alegria, els dos cavallers s’abraçaren com si fóra un adéu. Una pilota nova, una caiguda de la galeria, mitja falta i tres minuts més tard, Soro III igualava el nombre de campionats individuals (sis) aconseguits el segle passat per dos velles glòries com són Genovés i Sarasol.

Este dissabte, 29 de juny, Soro III farà trenta-cinc anys: al final de la retransmissió d’À Punt, Quico parlava del repte de superar-se dia a dia per a continuar en la competició. Sovint s’ha dit que els pilotaires oferixen el millor d’ells mateixos dels trenta anys en amunt. Genovés II en farà trenta-huit al final d’esta temporada i, de moment, ja ha disputat dos finals dels tres campionats jugats enguany; si tenim en compte que son pare guanyà la seua millor partida amb quaranta ben complits cert que no hem vist encara l’última vesprada d’or d’estos dos superhòmens. Donen de deu?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s