Waldo a l’alt

Waldo Vila, d’Oliva (la Safor), nasqué en Antíbol (Provença): son pare el batejà amb el nom del millor davanter del València dels anys 60, l’afrobrasiler Machado da Silva. El Waldo llepoliver es vestí de blanc als catorze anys, però no per a pegar balonades sinó pilotades, i mamprengué una carrera encara inaudita com a figura només comparable a la del seu ídol, Paco Genovés. El 2001, quan Waldo ja havia guanyat el Campionat per Equips del 1999, el Trofeu Individual del 2000 —les dos competicions de raspall més importants i les primeres de moltes més que en guanyaria— i fins i tot el Mundial de Llargues amb la selecció valenciana, volgué provar a competir a l’alt: amb eixos antecedents com a rest entrà directament a jugar segones partides, encara que al remat la falta de seguida en les partides del dia i la diferència tècnica entre les dos modalitats féu que se’n tornara amb el cap ben alt a la república del raspall, la qual presidiria sense oposició fins al 2012.

No obstant això, Waldo també guanyà sengles trofeus de frontó en 2002 i 2006 i, l’any 2011, tornà a vestir-se de llarg —i de blau!— en un torneig individual extraordinari que només tingué una edició: el Milar 7 i Mig, patrocinat per la cadena d’electrodomèstics, que comptà amb la participació dels principals escalaters. En una modalitat dominada pels rests d’escala i corda, l’organització inclogué una regla que pretenia igualar les forces: per compte de fer el dau, el pilotari havia de traure ell mateix la pilota com en el raspall, fer-la passar per dalt corda i sense aplegar al set i mig; això suponia l’eliminació dels feridors, encara que Pedrito i Tino feren el paper dels botillers bascs per a cantar-los els colps. Waldo guanyà Leon 60 per 30 però patí molt més contra Jesús, que ja havia eliminat Genovés II i jugaria la final contra l’Àlvaro dels deu individuals.

L’invent del 7 i Mig no tingué massa acceptació, o això dóna a entendre el fet que no tinguera continuació. Waldo encarà guanyà el seu últim individual el 2012, i escalaters i raspallers tornaren a jugar en llurs parcel·les i, llevat d’algun desafiament puntual o d’altres propostes que sovint són qualificades de xarlotada per la càtedra, no s’han tornat a enfrontar en igualtat de condicions. Potser siga per a bé, ja que les travesses ho desaconsellen, però a la pròxima estaria curiós fer l’operació inversa: que un escalater dispute un campionat de raspall. Llavors vorem qui pot més; si el rei o els republicans.