天 Un parell de dies abans de què obrira, m’enterí que el cap de setmana passat feien el Saló del Manga de Valéncia: la díhuit edició, quasi res diu el shōnen! No debades, diu que el fan dos voltes a l’any, en maig i a novembre: aixina, d’ací en quatre anys hauran igualat al de Barcelona en número de tongades, encara que aquell començà més de deu anys abans i, tot s’ha de dir, està prou més consolidat i és molt més atractiu que el seu homònim valencià. De fet, encara que el Saló valentí du eixe nom, suponc que a imitació dels barcelonins, en realitat és una franquícia itinerant organitzada per una entitat madrilenya. I encara gràcies, en vista de l’èxit que han tingut els intents locals d’establir una convenció generalista del tebeo ací en Valéncia; en canvi, pareix que tot allò relacionat amb l’entreteniment japonés atrau més gent pel seu compte que dins d’una fita senyera com el Saló Internacional del Cómic de Barcelona.
Siga com fóra, el cas és que el Japan Weekend Valencia (sic, en castellà en l’original) ja compta amb un públic fidel i constant que fa possible la celebració bianual de l’aplec otaku en la infame Fira de Benimàmet: atenent al preu de les entrades, amb més afluència dissabte que diumenge, ja que -pensat i fet- és el dia que triàrem la família Llapissera per a dur la rècua al primer tuacte d’estes característiques. Jo ja feia anys que no n’assistia a cap, des que a Issac i a mi ens varen dur l’any 95 al segon del Manga, encara en l’Estació de França: aní uns quants anys seguits al del Còmic, entre 1996 i 2005; i, l’últim viatge en 2009, empalmant una nit en vetla pel Primavera Sound. Llavors ja no anàvem pel gust de carregar novetats i fer hores en una filera per a conseguir la dedicatòria de Cels Piñol (sic), Jim Lee, Ibáñez, Stan Lee o Peter Bagge.
∗ Un incís: recorde ara, en una cua, un home nord-català exhibint orgullós una agenda amb els autògrafs d’un fum d’autors de diversos estils; aital incunable deu de tindre hui en dia un valor ingent.
La bona qüestió és que l’any 2003 vaig comboiar al compare Lledó per a què m’acompanyara al Saló, però no a fer gasto, sinó a retratar als assistents més representatius de l’ajuntada del sector més important d’Ibèria: els freakies. L’exotisme, la varietat i la quantitat de gabiots que acudien cada any als akelarres de Ficomic era tan cridanera que calia fer-los fotos per a mostrar al món exterior l’efervescència cultural més introvertida de la roglada de Barcelona. I ens ho vàrem prendre molt seriosament, fotografiant freaks com si fórem reporters del National Geographic: a una distància prudencial, fora del seu angle de visió i com si enfocàrem encara quan ja els havíem furtat l’ànima. El resultat: quatre expedicions al Saló, dos vídeos, dibuixos de camp i uns quants carrets de fotos d’aficionats al còmic que, en acabant, classificàrem per tipologies poc científiques, encara que responien a nomenclatures com Detritum fumatum i coses per l’estil. Detritum és la traducció que va fer O. Aledo de la paraula freak; Detritum fumatum era un «freak barbut», descripció física perfecta de Mario Peluki, un dels que retratàrem tots els anys.
ars Arnandis 