S’ha mort Alfonso Azpiri. No és que jo fóra molt fan d’ell, però coincidisc amb molts dels que el lloen ara per Twitter: l’obra gràfica d’Azpiri és tan prolífica que era difícil no trobar-se-la en els anys 80, per això forma part d’una selecta memòria col·lectiva d’aquells anys.

Jo no vaig tindre Amstrad ni Spectrum, però sí un àlbum de cromos amb les caràtules dels jocs de l’època, pokes i tot en el paperet del revers (que no sé per a què me’ls guardava, si llavors no tenia ordinador ni perspectives de tindre’n). Dynamic, Opera, Topo i no sé si Erbe: quasi tots eixos videojocs tenien una portada èpica d’Azpiri que segurament no es corresponia amb la part gràfica del sistema. Ni falta que feia.

Ara no sé dir si coneguí el seu nom per aquelles portades mítiques o per la sèrie que feia en El Pequeño País, Mot, de la qual no recorde ara ni de què anava, però que té un lloc en el meu arxiu visual mental junt amb les caràtules i un llibre il·lustrat de l’estil d’aquells de Tria la teua aventura.