酒 Enmig de tot el carnestoltes olímpic d’est estiu, hi hagué una notícia breu a peu de plana que ha passat desapercebuda fins i tot per a la càtedra, entretesa en les lluites de poder al trinquet. La bona nova? La pilota a mà serà deport olímpic en els XXXII Jocs de Tòquio, l’any 2020. I, millor encara, ho serà en competició oficial i no de consolació, com va passar a Barcelona, quan Paco i altres figures del moment feren poc més que una xarlotada en un carreró, mentre els bascs jugaven convidats com a esport d’exhibició.

De fet, mentre el frontó amb ferramenta —la modalitat bascona més jugada en el món— ha perdut l’hegemonia, el joc directe ha guanyat repercussió gràcies a l’auge de les federacions locals americanes, europees i oceàniques, englobades en la Confederació Internacional encapçalada per Daniel Sanjuán i amb el suport honorífic —i econòmic— de José Luis López, els quals han arreglat la partida fit a fit amb llurs homònims per la part olímpica: l’alemany Thomas Bach (COI) i el japonés Yoshirō Mori (Comité Organitzador de Tòquio 2020).

Com ha sigut això? Primer de tot, cal dir que el joc de pilota és una de les noves competicions amb medalles per a la pròxima olimpíada estiuenca, junt amb altres disciplines contemporànies com són el beisbol, l’escalada, el karate, el monopatí i el surf. En comparança, la pilota no té tanta popularitat mediàtica, ni tampoc es practica a escala mundial, condició indispensable per a ser olímpica; no, almenys, a nivell federatiu, ja que quasi tots els pilotaires africans descendixen dels berbers guanxes, dels moriscs i dels pied-noirs valencians o dels bòers africaners i competixen només per les propines que obtenen de les travesses.

I en Àsia? Sabut com és que hi ha hagut frontons i pilotaris bascs per mig continent (Cebu, Jakarta, Macau, Manila, Tientxin o Xangai), sorprén que als Japons no hi haja cap de Jai Alai. El cas és que Japó compta amb la seua pròpia especialitat de pilota a mà, el rin-no-tama (琳の玉): una variant del joc directe mà a mà amb unes pilotes un poc menors que les de vaqueta anomenades Ben Wa (antiga marca comercial xinesa) i un cordell, practicat tradicionalment per les geishes per a l’entreteniment de llur clientela durant l’era Meiji d’obertura occidental. Després de la Segona Guerra Mundial, el Geisha Ball es va reinventar com a joc popular en les escoles, i hui en dia compta amb una federació potent darrere i un calendari competitiu que acaba amb la gran final del Tenkaichi Budōkai en el palau Nippon Budokan de Tòquio, on tindran lloc les partides olímpiques en 2020.

Encara falten més de tres anys per a la celebració de l’olimpíada, però la Federació Valenciana ja té previst enviar una delegació encapçalada per Sacha Kruithof i amb Anna de Borbotó com a preparadora, per a fer-se amb alguna medalla i així ofrenar noves glòries a Espanya, com toca. No serà fàcil, ja que s’hauran d’enfrontar a figures locals com Akira Toriyama o Shigeru Miyamoto, campions individuals en les diferents especialitats. I, com a curiositat, el fet que la beguda nacional dels Japons, el nihonshu (日本酒, literalment «alcohol japonés») siga conegut en l’estranger com a sake (酒) es deu precisament a la relació històrica que té el seu consum amb els servicis de les geishes piloteres, de les quals els mariners occidentals diuen en les cròniques del segle XIX que «tenien bon saque.»

Publicat en PilotaVeu.