Waldo Vila, d’Oliva (la Safor), nasqué en Antíbol (Provença): son pare el batejà amb el nom del millor davanter del València dels anys 60, l’afrobrasiler Machado da Silva. El Waldo llepoliver es vestí de blanc als catorze anys, però no per a pegar balonades sinó pilotades, i mamprengué una carrera encara inaudita com a figuraContinua llegint “Waldo a l’alt”
Arxius d'autor: Lllapissera
La partida del dissabte proppassat
Diuen que la partida del dissabte proppassat, 22 de juny del 2019 a Pelayo, passarà als annals de la pilota valenciana per la singularitat de l’encontre: una final individual inèdita entre Soro III i Genovés II. De fet, la data es preveïa històrica abans i tot que l’un i l’altre es classificaren per a laContinua llegint “La partida del dissabte proppassat”
A fer la mà
Quatre anys i poc més tard de l’estrena —de blanc, com els figures—, PilotaViu se’n va a fer la mà. I no en el sentit literal que remet al ritual d’enfaixar-se-les, de la imatge del qual potser deriva un sentit figurat que tampoc és el que ve al cas. PilotaViu se’n va a pic perquè anàvem aContinua llegint “A fer la mà”
Azpiri
S’ha mort Alfonso Azpiri. No és que jo fóra molt fan d’ell, però coincidisc amb molts dels que el lloen ara per Twitter: l’obra gràfica d’Azpiri és tan prolífica que era difícil no trobar-se-la en els anys 80, per això forma part d’una selecta memòria col·lectiva d’aquells anys.
Through the Looking-Glass
«Entreu pel corredor», deia l’home bo de la peixera a tot el que no tenia butla per a accedir a la llotgeta de baix. Com Pelayo és la Catedral, allò seran les cadires dels catedràtics: els intocables del trinquet, els hòmens amb diners gastadors que fan rodar la vaqueta sense enfaixar-se la mà.
A Tòquio a fer la mà
酒 Enmig de tot el carnestoltes olímpic d’est estiu, hi hagué una notícia breu a peu de plana que ha passat desapercebuda fins i tot per a la càtedra, entretesa en les lluites de poder al trinquet. La bona nova? La pilota a mà serà deport olímpic en els XXXII Jocs de Tòquio, l’any 2020. I, millor encara, hoContinua llegint “A Tòquio a fer la mà”
Es chopá hasta la Mokona
天 Un parell de dies abans de què obrira, m’enterí que el cap de setmana passat feien el Saló del Manga de Valéncia: la díhuit edició, quasi res diu el shōnen! No debades, diu que el fan dos voltes a l’any, en maig i a novembre: aixina, d’ací en quatre anys hauran igualat al de Barcelona en númeroContinua llegint “Es chopá hasta la Mokona”
Au, pardal
Era un lloc estrany per a un teuladí: paradet, de bon dematí, sobre la mànega de netejar la piscina. Cosa cara de vore, vaig avisar al Quim per a què ho vera també, ans que el pardal temerari alçara el vol. Cosa més inaudita encara, em donà temps a anar i tornar del despatx amb laContinua llegint “Au, pardal”
L’any que el Tato va deixar la vaqueta
3 L’any que Jaume Morales Moltó, el Tato d’Altea, es retirà com a professional del joc per dalt, el món sencer se n’anà a pacte. Vull dir, el món de la pilota com l’havíem conegut els últims anys: darrere de l’heroica caiguda de Radiotelevisió Valenciana, el futur dels trinquets passà del color blau de laContinua llegint “L’any que el Tato va deixar la vaqueta”
La república del raspall
2 Qui pense que, en comparança amb l’escala i corda, el raspall és la «segona divisió» de la pilota a mà, primer de res s’ha d’espolsar de damunt tot paral·lelisme que tinga el futbol com a referent. Fet això, cal tindre en compte que, hui en dia, la pràctica del raspot està localitzada a unContinua llegint “La república del raspall”
