3 L’any que Jaume Morales Moltó, el Tato d’Altea, es retirà com a professional del joc per dalt, el món sencer se n’anà a pacte. Vull dir, el món de la pilota com l’havíem conegut els últims anys: darrere de l’heroica caiguda de Radiotelevisió Valenciana, el futur dels trinquets passà del color blau de la senyera al negre del tarquim. L’últim Circuit Bancaixa patrocinat per la fundació homònima fou també el darrer per a Tato, que abandonà a mitjan campionat només començar l’any 2014: amb quaranta anys i mig, el mitger de la Marina ja no es veia capacitat per a seguir tirant de braç tots els dies, amunt i avall del mapa. Que l’abandó del Tato fóra de colp i repent, després d’haver aplegat a la final de l’anterior edició (i haver plorat en perdre), diu molt de la persona de l’alteà i de la condició de cavallers de tots els jugadors de pilota, professionals o no.
La Lliga Professional d’Escala i Corda que feia vint-i-tres acabà dos mesos més tard amb una final inèdita: dos trios, León, Santi i Tomàs de roig contra Fageca, Javi i Monrabal de blau, estos últims guanyadors de dos de les tres partides finals i coronats de llorer pel sereníssim Serafín en la llotgeta de Montcada, en absència del titular del trofeu. Tant ell com el President de la Generalitat han sigut rebuts en les poques partides de gala que han presenciat est any passat amb xiulades cada volta més generals i crits de «lladre» cada viatge més forts. Ara, l’estoïcisme amb què ignoren el rebuig quasi unànime de la càtedra és senyal que tenen la cara forrada de vaqueta.
Una altra estampa curiosa fon la de l’homenatge a Ferrer II en Alzira: històrica pel reconeixement a la trajectòria de l’home, unànime per la quantitat de figures de tots els temps que acudiren a fer-li corredor (Eusebio, Ribera, Rovellet, el Xato de Museros…) i simbòlica pel fet que els parents més jóvens de l’homenatjat no parlaren entre ells en valencià i tingueren aparentment poca idea del món de la pilota («¿Ése es el Genovés, no?» deien en vore a Paco). Siga com fóra, el fet que la família de dins i de fora del trinquet reconega la llavor dels figures de faixa roja (i blava) és imprescindible per a donar al nostre deport internacional l’estima casolana, el caliu nacional, que massa sovint li falta.
I, com a exemple de reconeixement, el que ha rebut Àlvaro de Faura est últim desembre des que anuncià que, com Tato, deixava les partides de bo per a jugar en la reserva índia del CESPIVA amb les noves fornades de pilotaris professionals. Amb quaranta un anyets acabadets de fer, el fill de Navarro i la Paella ja ho havia guanyat quasi tot. I a quasi tots els que s’havia enfrontat, llevat de Paco l’any 95, quan ell era un pipiol, i a Soro III fa dos anys, ara que s’ha fet efectiu el relleu generacional: per això, la seua retirada potser no fóra tan sobtada com la d’aquell, encara que ha tingut prou més nomenada per mor del seu palmarés imbatible.
Absent com la Bancaixa de Cataluña del XXIV Circuit després de ser eliminat de l’últim individual (el vint-i-nové) en quarts de final per Pucholet, Àlvaro tanca un cicle al mateix temps que el nostre món —el món de la pilota, com deia– s’enfronta a l’enèsima revolució del canvi de segle: després de la primera retransmissió per Canal 9 (22 d’abril del 90), de les competicions internacionals, de la creació de ValNet, de l’invent dels trinquets blaus… vorem com respira el trinquet (i, per extensió, el carrer) ara que José Luis Súper López ha fet un «Això ho pague jo!» que deixa el de Xavi Castillo com la bufonada alcoiana que era.
Mentrestant, fora de l’àmbit omnipresent de l’escala i corda, a banda dels triomfs d’Adrián de Quart i Pasqual de la Pobla en frontó; de Sella, Mutxamel i Sant Vicent en les tres categories de perxa; de la Selecció Espanyola de Pilota Valenciana —això és aixina– en el Mundial de Massamagrell; o dels xicons de Borbotó en l’Edicom de galotxa i de les xicones en l’Autonòmic de Raspall, esta última modalitat és la que més notícies ha generat des que Waldo anuncià que s’afillava tots els professionals del joc per terra i tot el canyaret que s’ha armat en acabant. Acabat 2014, l’Individual de Raspall més polèmic de la història (el que fa vint-i-huit) serà el primer trofeu lliurat en 2015, i no anirà a parar a cap dels últims finalistes, sinó a Pepe o a Marrahí, la qual cosa fa incerta la continuitat de Waldo com a cap visible dels raspallers, tant en la canxa com en el despatx.
Amb tot eixe romanç encara calent i la Federació, ValNet i els trinqueters pel mig, enguany el panorama es presenta entretingut, per no dir una altra cosa. I ad això cal afegir que, a més dels canvis hegemònics en les dos modalitats professionals —Puchol II i Santi són favorits en la Lliga–, també hi haurà moviment en altres cadires: i no em referisc a la jubilació d’Arturo Tuzón, que bona l’han feta també ell i Soldado escudellant això de Mediaset, sinò al nou horitzó electoral que es preveu per a les pròximes votades, locals i nacionals. De vint donen als rojos, que ja hem abocat el pot massa voltes pels blaus. Qui vol?
ars Arnandis 