L’any que el Tato va deixar la vaqueta

3 L’any que Jaume Morales Moltó, el Tato d’Altea, es retirà com a professional del joc per dalt, el món sencer se n’anà a pacte. Vull dir, el món de la pilota com l’havíem conegut els últims anys: darrere de l’heroica caiguda de Radiotelevisió Valenciana, el futur dels trinquets passà del color blau de la senyera al negre del tarquim. L’últim Circuit Bancaixa patrocinat per la fundació homònima fou també el darrer per a Tato, que abandonà a mitjan campionat només començar l’any 2014: amb quaranta anys i mig, el mitger de la Marina ja no es veia capacitat per a seguir tirant de braç tots els dies, amunt i avall del mapa. Que l’abandó del Tato fóra de colp i repent, després d’haver aplegat a la final de l’anterior edició (i haver plorat en perdre), diu molt de la persona de l’alteà i de la condició de cavallers de tots els jugadors de pilota, professionals o no. Continua llegint “L’any que el Tato va deixar la vaqueta”

La república del raspall

2 Qui pense que, en comparança amb l’escala i corda, el raspall és la «segona divisió» de la pilota a mà, primer de res s’ha d’espolsar de damunt tot paral·lelisme que tinga el futbol com a referent. Fet això, cal tindre en compte que, hui en dia, la pràctica del raspot està localitzada a un espai que coincidix més o manco amb el del migjorn valencià: del sud del Xúquer a la Marina, de la Canal fins al Comtat i, al nord, Rafelbunyol com un illot enmig de l’Horta de Valéncia. I que el raspallot, encara que puga paréixer menys espectacular i ràpid que el joc per dalt, diuen que és prou més dur que qualsevol altra modalitat. Al remat, tot açò explica la popularitat localitzada del sarpallot, que compta amb un circuit propi de trinquets (Bellreguard, Castelló de les Gerres, la Llosa, Xeraco…) i un públic exclusiu, a banda del que també acudix a les partides de llargues o d’escala quan hi ha l’ocasió. Continua llegint “La república del raspall”

Diumenge de confirmació

1 El darrer diumenge d’octubre, mentre el valencianisme de llibret oïa predicar els seus profetes, rojos i blaus, al Puig de la Patâ, el valencianisme de trinquet omplia el bar, l’escala i les galeries de la Ciutat de la Pilota inacabada: la comparança és atrevida, però després d’unes quantes finals al trinquet blau de Montcada, l’altre dia el públic de la pilota a mà començà a vore la llum. I no per l’assistència del Molt Miserable Alberto Fabra, que ja li tocava presidir algun dels trofeus que duen el seu títol; ni per la xiulada general que el rebé a la llotgeta de dalt, ad ell i a l’habitual Serafín Manresano, sinó pel relleu oficial de poders que tingué lloc a la canxa: al remat, 60 per 35 a favor de Soro III, el qual destronà efectivament l’onze voltes campió de l’Individual, Álvaro, i confirmà que, d’ara en avant, serà l’adversari a batre. Continua llegint “Diumenge de confirmació”

Postimpressió d’un aficionat

0 Hi ha pilota nova en el món dels trinquets. La mitjana d’edat dels finalistes dels últims trofeus Bancaixa d’escala i corda (l’Individual de 2012 i el Circuit d’enguany), entre els vora quaranta del Tato d’Altea i els vint-i-u de Puchol II, és la de l’actual campió en ambdós competicions: vint-i-huit anys. Soro III, que ve d’una família trinquetera de Massamagrell (l’Horta), guanyà l’octubre passat el XVII Individual en una temporada atípica amb absència per lesió dels primers figures del moment (Álvaro de Faura, Miguel de Petrer i Genovés II, que ja havia estat de baixa quasi un any) i la retirada de veterans com Adrià de Sueca, Grau, Sarasol II o, febrer proppassat, Tino, el qual d’ara en avant es dedicarà al comerç d’orxata. Això ha trasbalsat la classificació general de torneigs anuals com els adés nomenats i, de rebot, ha obert les portes dels trinquets a una nova generació d’aficionats nascuts en l’era digital i seguidors d’un jugador concret, a diferència de la càtedra tradicional d’apostadors veterans que no dubten a travessar contra allò que els demana el cor, si veuen que l’aposta té trellat. Continua llegint “Postimpressió d’un aficionat”